Per molts anys, experències i coneixements que una acumuli, el cert és que sempre hi ha coses que encara no has aprés. Avui, festivitat de la Mercè a la ciutat de Barcelona, he descobert per què gairebé sempre que celebrem el dia de la nostra patrona, plou. Són les llàgrimes de Sta. Eulàlia!
Santa Eulàlia, co-patrona actual de la ciutat, va ser destituida del títol oficial que ostentava fins aproximadament l'any 1688 i substituida per la verge de la Mercè, en agraïment per la seva protecció contra una fatídica plaga de llagosta. O alguna cosa així.
Des d'aleshores, cada 24 de setembre St. Eulàlia plora per la pena veure's oblidada i ignorada -i per despit, segur- i ens passa les festes per aigua, com ha passat avui.
Ara que són 2/4 de 9 del vespre i l'ambient a la veina fàbrica de cervessa s'està animant, seria el moment de baixar-hi. Però no ho farem, perque avui el Barça juga a casa amb l'Atletic, i al Camp Nou hi falta gent.
Força Barça!
dissabte, 24 de setembre del 2011
diumenge, 18 de setembre del 2011
Paul Auster
Llegir és un plaer i sovint un luxe, perque requereix d'una certa dosi de temps i tranquil.litat i d'una mínima concentració. Tres coses que rarament es presenten juntes.
Aquest estiu, però, a un camping prop de Berna, durant les hores de més calor de la tarda, quan ni les llagostes gosen surtir dels seus amagatalls, vaig liquidar en pocs dies "Sunset Park", de Paul Auster. L'anterior novel.la d'Auster que havia llegit -Invisible- m'havia decebut, però no puc dir que no m'agradés. Em va semblar complexa i traidora. "Sunset Park" en canvi m'ha encantat, i no m'ha decebut gens. Us la sintetitzaria dient que és una història sobre el determinisme, la força del destí i la impossibilitat de lluitar contra ell. El protagonista és un d'aquells personatges condemnats al que no pots evitar agafar simpatia (com acostuma a passar amb els perdedors) i per això, mentres avances en la lectura, comences a destijar secretament que se'n surti, que tot li vagi bé.
No us explicaré com acaba per no aixafar la fí de la història. Però amb el que he explicat aquí, crec que us podeu fer una idea de com es desenvolupa tot.
Una gran novel.la, no us la perdeu.
Aquest estiu, però, a un camping prop de Berna, durant les hores de més calor de la tarda, quan ni les llagostes gosen surtir dels seus amagatalls, vaig liquidar en pocs dies "Sunset Park", de Paul Auster. L'anterior novel.la d'Auster que havia llegit -Invisible- m'havia decebut, però no puc dir que no m'agradés. Em va semblar complexa i traidora. "Sunset Park" en canvi m'ha encantat, i no m'ha decebut gens. Us la sintetitzaria dient que és una història sobre el determinisme, la força del destí i la impossibilitat de lluitar contra ell. El protagonista és un d'aquells personatges condemnats al que no pots evitar agafar simpatia (com acostuma a passar amb els perdedors) i per això, mentres avances en la lectura, comences a destijar secretament que se'n surti, que tot li vagi bé.
No us explicaré com acaba per no aixafar la fí de la història. Però amb el que he explicat aquí, crec que us podeu fer una idea de com es desenvolupa tot.
Una gran novel.la, no us la perdeu.
divendres, 16 de setembre del 2011
Tinc ulleres noves
 |
| Versió comando... |
Des d'abans de l'estiu que tinc unes ulleres noves que m'agraden molt. Són d'una marca italiana que es diu Try, i són la muerrrrrte de qualsevol fashion victim. No és que jo ho sigui, però si que m'agrada combinar una mica la roba amb els complements i per aquesta finalitat, les Try són ideals.
Es tracta d'un sistema de vidres "a l'aire" (hi ha moltes variants i formes per triar) que es complementa amb una àmplia gamma de varilles de diferents colors i dissenys. Simplement desmuntes les varilles laterals i el pont del nas, i les canvies per unes d'un altre color.
 |
| Mutació cap a vermelles |
 |
| Detall |
 |
| Composició estil "Escuela de Sirenas" |
dimarts, 13 de setembre del 2011
El Retorn-II
Estimat blog,
perdona per haver-te tingut abandonat tant de temps. Ja saps com és la vida, que et porta d'un cantó a l'altre com una fulla tardorenca moguda pel vent... (véase: "Aquellas pequeñas cosas", de Joan Manel Serrat, cançó preciosa i nostàlgica com poques).
Avui he decidit ressucitar-te i prometo dedicar-te una mica de temps.
Ens anem veient...
perdona per haver-te tingut abandonat tant de temps. Ja saps com és la vida, que et porta d'un cantó a l'altre com una fulla tardorenca moguda pel vent... (véase: "Aquellas pequeñas cosas", de Joan Manel Serrat, cançó preciosa i nostàlgica com poques).
Avui he decidit ressucitar-te i prometo dedicar-te una mica de temps.
Ens anem veient...
dimarts, 2 de setembre del 2008
El retorn
Les vacances s'han acabat senyores i senyors. 2 setmanes a Irlanda, una per Barcelona i una altra per la Terra Ferma sembla que han de donar de sí, però no. Volen que dóna gust, o disgust millor dit.
No sé si tindré esma de penjar fotos d'Irlanda, tot i que en tinc de molt maques malgrat el mal temps (pluja gairebé cada dia), però si volia penjar una de la primera excursió "comme il faut" que he fet després de la operació. A primers d'Agost també vam anar un dia a Aigüestortes, però vam pujar desde Boí amb el taxi 4x4 i crec que té molt poc mèrit.
En canvi d'aquesta sortideta als estanys de Besiberri de dissabte passat si que estic bastant orgullosa, perque a sobre hi vaig anar sola mentres el Maiomollomollo i un amic feien una travessa de 21 kms. desde la presa de Cavallers fins al Tunel de Vielha.
Aconseguiré jo algun dia una fita semblant?? quí sap!
dimecres, 30 de juliol del 2008
Relat d'una operació, i d'una baixa, i d'un retorn.
Han passat exactament 3 mesos i 3 díes desde la operació, i estic en condicions de manifestar que realment el que més m’espantava ha acabat sent el menys traumàtic. La operació em feia pavor, però em van sedar de tal manera que em sentia relaxada i totalment aliena al que passava al quiròfan. Fins i tot vaig veure part de la intervenció al monitor situat a la meva dreta, però com aquell que mira els documentals de la 2, és a dir, com si no fos el meu genoll allò que estaven omplint de ferros i estris diversos.
Em van practicar una isquèmia (una mena de torniquet que interromp el rec sanguini però que no es pot perllongar més de 2 hores) i la tènica ós-tendó-ós, consistent en seccionar longitudinalment un tros del meu propi tendó rotulià i col.locar-lo en substitució del lligament trencat fixant-lo amb claus de titani a la tibia i al fémur. Esgarrifós! En total, 1 hora 40’ a quiròfan, i gairebé 2 a la sala de postoperatori, tapada amb una manta d’aire calent per frenar la tremolor. Després em van punxar més anestèsia a l’engonal, que em va durar fins la matinada del dia següent.
Els dos dies i mig a l’hospital van ser engorrosos però van passar ràpid. No vaig tenir dolor en cap moment. El pitjor de tot era la via agafada al canell i l’angúnia que produïa l’ampolla del drenatge penjada a la esquerra, plena de líquids fastigosos. Fins al 2n dia no em vaig poder llevar del llit, i em resultava bastant difícil perque encara estava feble. Això sí, menjava amb bona gana.
Y al 3r dia, resucitó… vaig tenir l’alta i cap a casa. Vaig estar 3 setmanes senceres sense sortir. Podia deambular amb crosses, però no poder recolzar el peu a terra complica molt les coses. No pots transportar res a les mans, perque les tens obviament ocupades amb les crosses. I aquestes esdevenen una molèstia afegida perque inevitablement, les deixis on les deixis, acaben caient.
Un dia em vaig aventurar a surtir. Vaig anar als congelats La Sirena, que estan exactament a 2 blocs de casa. Vaig tornar tan rebentada i suada que no ho vaig tornar a provar fins varies setmanes després.
A la 4ª setmana (19 de Maig) vaig començar rehabilitació a la pròpia Teknon. Allà em van ensenyar a caminar correctament amb les crosses, ja que es veu que ho feia fatal.
Puntualment a les 16’15 de la tarda agafava el bus 92 fins República Argentina i allà aturava un taxi fins a la clínica. El passeig en bus era força agradable, però massa llarg ja que la ruta passa per Pl. Sanllehy, Parc Güell i mig Carmel. Les vistes de Barcelona alguns dies clars van ser sublims. També vaig fer amistat amb una àvia entranyable que em cedia el seient quan em veia dreta. El cert és que en 3 setmanes senceres cap dia vaig haver d’anar dreta (per sort!).
El 9 de Juny vaig tornar a la feina, encara amb una crossa. A rehabilitació hi anava amb taxi, cada dia a les 5’30.
A dia d’avui porto 45 sessions de fisioteràpia, i em queden 15… és a dir que arribará Octubre i seguiré anant-hi. No van les coses tan bé com jo voldria, perque encara no flexiono gaire, però suposo que tot acabará bé. Probablement necessito més temps que la majoria de la gent.
Ara que arriba l’Agost faré un parèntesi, que em vindrà molt bé a nivell mental, i al Setembre tornaré a l’atac.
TO BE CONTINUED.
Em van practicar una isquèmia (una mena de torniquet que interromp el rec sanguini però que no es pot perllongar més de 2 hores) i la tènica ós-tendó-ós, consistent en seccionar longitudinalment un tros del meu propi tendó rotulià i col.locar-lo en substitució del lligament trencat fixant-lo amb claus de titani a la tibia i al fémur. Esgarrifós! En total, 1 hora 40’ a quiròfan, i gairebé 2 a la sala de postoperatori, tapada amb una manta d’aire calent per frenar la tremolor. Després em van punxar més anestèsia a l’engonal, que em va durar fins la matinada del dia següent.
Els dos dies i mig a l’hospital van ser engorrosos però van passar ràpid. No vaig tenir dolor en cap moment. El pitjor de tot era la via agafada al canell i l’angúnia que produïa l’ampolla del drenatge penjada a la esquerra, plena de líquids fastigosos. Fins al 2n dia no em vaig poder llevar del llit, i em resultava bastant difícil perque encara estava feble. Això sí, menjava amb bona gana.
Y al 3r dia, resucitó… vaig tenir l’alta i cap a casa. Vaig estar 3 setmanes senceres sense sortir. Podia deambular amb crosses, però no poder recolzar el peu a terra complica molt les coses. No pots transportar res a les mans, perque les tens obviament ocupades amb les crosses. I aquestes esdevenen una molèstia afegida perque inevitablement, les deixis on les deixis, acaben caient.
Un dia em vaig aventurar a surtir. Vaig anar als congelats La Sirena, que estan exactament a 2 blocs de casa. Vaig tornar tan rebentada i suada que no ho vaig tornar a provar fins varies setmanes després.
A la 4ª setmana (19 de Maig) vaig començar rehabilitació a la pròpia Teknon. Allà em van ensenyar a caminar correctament amb les crosses, ja que es veu que ho feia fatal.
Puntualment a les 16’15 de la tarda agafava el bus 92 fins República Argentina i allà aturava un taxi fins a la clínica. El passeig en bus era força agradable, però massa llarg ja que la ruta passa per Pl. Sanllehy, Parc Güell i mig Carmel. Les vistes de Barcelona alguns dies clars van ser sublims. També vaig fer amistat amb una àvia entranyable que em cedia el seient quan em veia dreta. El cert és que en 3 setmanes senceres cap dia vaig haver d’anar dreta (per sort!).
El 9 de Juny vaig tornar a la feina, encara amb una crossa. A rehabilitació hi anava amb taxi, cada dia a les 5’30.
A dia d’avui porto 45 sessions de fisioteràpia, i em queden 15… és a dir que arribará Octubre i seguiré anant-hi. No van les coses tan bé com jo voldria, perque encara no flexiono gaire, però suposo que tot acabará bé. Probablement necessito més temps que la majoria de la gent.
Ara que arriba l’Agost faré un parèntesi, que em vindrà molt bé a nivell mental, i al Setembre tornaré a l’atac.
TO BE CONTINUED.
dijous, 17 d’abril del 2008
Aigua!
Avui ha caigut un bon xàfec a Barcelona. És trist que aquest fet metereològic mereixi una entrada de blog, però donada la sequera terrible que patim, he considerat rellevant anotar-ho. De moment sembla que ens salvem dels talls al subministrament, al menys, diuen, fins l'Otubre. Tant de bó no faci falta. Ara mateix, a les 19'59, el cel està increíble. El sol està baixant i la seva llum és daurada i càlida. Però cap a les 5 i poc ha caigut pedra i tot. Picava amb força contra els vidres de la oficina on treballo i ens ha fet aixecar per anar a mirar què provocava aquell rebombori.
De seguir aixi, acabarem com la gent de molts paisos pobres: celebrant com a festes assenyalades les coses que haurien de ser normals i naturals.
De seguir aixi, acabarem com la gent de molts paisos pobres: celebrant com a festes assenyalades les coses que haurien de ser normals i naturals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
