Relat d'una operació, i d'una baixa, i d'un retorn.

Han passat exactament 3 mesos i 3 díes desde la operació, i estic en condicions de manifestar que realment el que més m’espantava ha acabat sent el menys traumàtic. La operació em feia pavor, però em van sedar de tal manera que em sentia relaxada i totalment aliena al que passava al quiròfan. Fins i tot vaig veure part de la intervenció al monitor situat a la meva dreta, però com aquell que mira els documentals de la 2, és a dir, com si no fos el meu genoll allò que estaven omplint de ferros i estris diversos.
Em van practicar una isquèmia (una mena de torniquet que interromp el rec sanguini però que no es pot perllongar més de 2 hores) i la tènica ós-tendó-ós, consistent en seccionar longitudinalment un tros del meu propi tendó rotulià i col.locar-lo en substitució del lligament trencat fixant-lo amb claus de titani a la tibia i al fémur. Esgarrifós! En total, 1 hora 40’ a quiròfan, i gairebé 2 a la sala de postoperatori, tapada amb una manta d’aire calent per frenar la tremolor. Després em van punxar més anestèsia a l’engonal, que em va durar fins la matinada del dia següent.
Els dos dies i mig a l’hospital van ser engorrosos però van passar ràpid. No vaig tenir dolor en cap moment. El pitjor de tot era la via agafada al canell i l’angúnia que produïa l’ampolla del drenatge penjada a la esquerra, plena de líquids fastigosos. Fins al 2n dia no em vaig poder llevar del llit, i em resultava bastant difícil perque encara estava feble. Això sí, menjava amb bona gana.
Y al 3r dia, resucitó… vaig tenir l’alta i cap a casa. Vaig estar 3 setmanes senceres sense sortir. Podia deambular amb crosses, però no poder recolzar el peu a terra complica molt les coses. No pots transportar res a les mans, perque les tens obviament ocupades amb les crosses. I aquestes esdevenen una molèstia afegida perque inevitablement, les deixis on les deixis, acaben caient.
Un dia em vaig aventurar a surtir. Vaig anar als congelats La Sirena, que estan exactament a 2 blocs de casa. Vaig tornar tan rebentada i suada que no ho vaig tornar a provar fins varies setmanes després.
A la 4ª setmana (19 de Maig) vaig començar rehabilitació a la pròpia Teknon. Allà em van ensenyar a caminar correctament amb les crosses, ja que es veu que ho feia fatal.
Puntualment a les 16’15 de la tarda agafava el bus 92 fins República Argentina i allà aturava un taxi fins a la clínica. El passeig en bus era força agradable, però massa llarg ja que la ruta passa per Pl. Sanllehy, Parc Güell i mig Carmel. Les vistes de Barcelona alguns dies clars van ser sublims. També vaig fer amistat amb una àvia entranyable que em cedia el seient quan em veia dreta. El cert és que en 3 setmanes senceres cap dia vaig haver d’anar dreta (per sort!).
El 9 de Juny vaig tornar a la feina, encara amb una crossa. A rehabilitació hi anava amb taxi, cada dia a les 5’30.
A dia d’avui porto 45 sessions de fisioteràpia, i em queden 15… és a dir que arribará Octubre i seguiré anant-hi. No van les coses tan bé com jo voldria, perque encara no flexiono gaire, però suposo que tot acabará bé. Probablement necessito més temps que la majoria de la gent.
Ara que arriba l’Agost faré un parèntesi, que em vindrà molt bé a nivell mental, i al Setembre tornaré a l’atac.
TO BE CONTINUED.